IM és l'abreviatura d'Intel·ligències Múltiples. En un principi, Howard Gardner va identificar set
tipus d’intel·ligències (Estructura de la mente, 1983). Després va afegir una
altra, (la intel·ligència naturalista), identificant vuit intel·ligències, que
es corresponen amb vuit àrees o espais de cognició, cadascun d’ells
neurològicament independent. A cada àrea existeix una forma específica de
competència i un tipus de procediment
per a obtenir informació. Això, però encara no és definitiu, ja que més endavant
podran ser identificades més intel·ligències, com l’existencial, la digital,
l’espiritual, (la de les grans preguntes)
Les
intel·ligències segons H. Gardner són les següents:
La
intel·ligència lingüística: fa referència a la capacitat i habilitat per a utilitzar i estructurar
els significats i les funcions de les paraules i del llenguatge d’una manera
eficaç, ja sigui oralment o per escrit. Inclou la capacitat de manipular la
sintaxi o l’estructura del llenguatge , la fonologia, les sons del llenguatge,
la semàntica o les significats de les paraules, i les dimensions pragmàtiques o
usos del llenguatge. Alguns d’aquest usos són la retòrica ( ús del llenguatge
per a convèncer als altres perquè facin alguna acció determinada), la
mnemotècnia (ús del llenguatge per a recordar informació), l’explicació (ús del
llenguatge per a informar), i el metallenguatge (ús del llenguatge per a parlar
del propi llenguatge) El llenguatge es desenvolupa relativament a una edat
primerenca, a partir d’aquí comencen a emergir les diferències individuals en
el vocabulari dels nens i les nenes. Alguns aprenen paraules per a classificar
objectes i descriure les seves propietats, mentre que altres estan més
preocupats en l’expressió dels sentiments o desitjos i tendeixen a centrar-se
més en les interaccions socials. És en l’etapa de l’Educació Infantil i
Primària quan els nens i les nenes desenvolupen i estructuren la seva
intel·ligència lingüística. Als nens i les nens que destaquen per aquest tipus
d’intel·ligència els agrada llegir, escriure, explicar històries i jugar a jocs
de paraules. Necessiten llibres, coses per escriure, papers, diaris, dialogar,
discutir, establir debats, contar contes, etc.
La
intel·ligència logicomatemàtica: capacitat d’utilitzar els números amb eficàcia
(matemàtics, comptables, estadístics) i de raonar bé (científics, programadors
informàtics, especialistes en lògica) Aquesta intel·ligència inclou la
sensibilitat a patrons i relacions lògiques, afirmacions i proposicions (si
..... llavors, causa-efecte) funcions i altres abstraccions relacionades. Els
processos utilitzats en la intel·ligència logicomatemàtica inclouen
categorització, classificació, deducció, generalització, càlculs i prova
d’hipòtesis. El pensament logicomatemàtic comença des de les primeres edats, essent
en l’adolescència i els primers anys de la vida adulta les etapes en les quals
es consolida i s’assoleix el màxim desenvolupament. Les capacitats matemàtiques
superiors comencen a declinar després dels quaranta anys (Armstrong, 1994)
La
intel·ligència musical: és la capacitat per a reconèixer, apreciar i produir ritmes, tons,
timbres i acords de veus i/o instruments. Per a Gardner, s’expressa a través de
tres competències bàsiques: un sentit per als tons (freqüència), un sentit per
al ritme i un sentit per a les tonalitats. Aquestes habilitats o competències
permeten comunicar, comprendre i crear els significats dels sons. La música és
un llenguatge que té les seves regles, la seva gramàtica, etc. És un so
autosuficient organitzat, regit per regles d’harmonia i contrapunt. Hem de
tenir en compte que els processos que es requereixen per a l’activitat musical
són de diferents tipus: Visuals: per a la lectura de la notació musical, on
aquesta no només es presenta de manera seqüencial, sinó també amb una forma i en un context
espacial, que intervé per a donar significat a aquesta notació. Auditius:
permeten apreciar la bellesa i estructura d’una composició musical mitjançant
la percepció i la comprensió de les melodies, els timbres, els ritmes i
l’harmonia que constitueixen un procés acústic. cinestèsics: per a l’execució musical és necessària una
coordinació motora d’altíssima complexitat. Funcions cognitives de tipus
executiu: per al desenvolupament de les peces musicals. Activacions de circuits
afectius: per a explicar les activacions emocionals que produeix la música.
La
intel·ligència cineticacorporal: es defineix com l’habilitat per a controlar els
moviments del propi cos i manipular objectes amb destresa. És la intel·ligència
del moviment, l’expressió i el llenguatge corporal. S’expressa en la capacitat
per a utilitzar tot el cos o part d’ell (mans, dits, braços o cames), de forma
harmònica i coordinada, pera expressar idees i sentiments. Es tracta de la
sensibilitat que té una persona per a manifestar-se a través d’un llenguatge no
verbal. En el domini del propi cos per a expressar idees i sentiments (actors,
mims, atletes o ballarins), i facilitat per a utilitzar les mans en la creació
o transformació d’objectes (artesans, escultors, mecànics, cirurgians) Per a
afavorir la Intel·ligència cineticocorporal és imprescindible crear centres
d’aprenentatge on els alumnes puguin executar els moviments creatius, realitzar
les seves activitats pràctiques manuals i representacions teatrals (Gardner i
altres, 1998c; Armostrong, 1994)
La
intel·ligència visualespacial: es refereix a la capacitat per a visualitzar accions
abans de realitzar-les, permeten crear en l’espai figures i formes
geomètriques, com quan un escultor representa objectes visuals en un entorn espacial,
o quan el jugador d’escacs visualitza en l’espai el possible moviment de les
fitxes. Aquest tipus d’intel·ligència permet configurar un model mental del món
en tres dimensions i descobrir coincidències en coses aparentment diferents.
Als nens i nens amb marcada tendència espacial els agrada aprendre mitjançant
imatges i fotografies, dissenyar, dibuixar, visualitzar, fer gargots i veure
les coses des de diferents perspectives. Necessiten realitzar activitats que
incloguin vídeos, pel·lícules, jocs d’imaginació, laberints, trencaclosques,
jocs interactius, visites a museus.
La
intel·ligència naturalista: és la capacitat per a comprendre el món natural i treballar eficaçment
en ell. Suposa utilitzar habilitats referides a l’observació, plantejament i comprovació
d’hipòtesis. Les persones que tenen una gran intel·ligència naturalista
generalment tenen un gran interès pel món i pels fenòmens naturals. Són
biòlegs, jardiners, ecologistes, físics, químics i arqueòlegs. Gardner afirma
que en la cultura consumista en la qual ens trobem, els joves apliquen la seva
intel·ligència naturalista per a discriminar diferents tipus de cotxes, estils
de pentinats o sabates. L’atracció per descobrir el món natural i la inquietud
per desvetllar els misteris de la naturalesa són les seves manifestacions més
significatives.
La
intel·ligència interpersonal: és la capacitat per a relacionar-se amb altres
persones i comprendre els seus sentiments, les seves formes de pensar, sentir i
actuar, detectant les seves motivacions, preferències i intencions. S’expressa
també en la capacitat per a comunicar-se amb la gent i saber tractar els
conflictes, gràcies a una adequada avaluació de la utilització de les emocions
pròpies i dels altres. La intel·ligència interpersonal ens fa capaços de
sintonitzar amb altres persones i de tractar els desacords abans que es
converteixin en ruptures insalvables.
S’expressa amb la capacitat empàtica que permet comprendre l’estat d’ànim dels
demés i considerar a l’altre en la seva realitat. Facilita la creació d’un
clima que valora la pluralitat i la diversitat com un fet positiu. Permet
assumir el punt de vista dels altres, és a dir, veure les coses des de l
perspectiva dels demés. L’ensenyament de la Intel·ligència interpersonal
exigeix un aprenentatge cooperatiu i tutoritzat. Els grups cooperatius són
especialment adequats per a l’ensenyament de les IM perquè poden estructurar-se
per a incloure a alumnes que representen tot l’espectre de les intel·ligències.
La
intel·ligència intrapersonal: es refereix a la capacitat per a accedir als
sentiments propis i discernir les emocions íntimes, pensar sobre els processos
de pensament (metacognició). Aquesta intel·ligència inclou una imatge precisa
d’un mateix (els punts forts i les limitacions), la consciència dels estats
d’ànim, intencions, motivacions, temperaments i desitjos interiors, la
capacitat d’autoestima, autocomprensió i autoestima. La formació d’un límit
entre el propi jo i els altres és crítica durant els tres primers anys de vida.
Els nens i les nenes que destaquen per la seva intel·ligència intrapersonal són
independents, els agrada fixar-se fites, somiar, reflexionar i planificar.
Necessiten el seu propi espai, temps per a estar sols i marcar-se el seu propi
ritmes d’aprenentatge. La intel·ligència intrapersonal requereix una instrucció
individualitzada, treball independent i opcions per a poder elegir temes i
matèries en funció dels interessos. És convenient utilitzar tàctiques
metacognitives, estratègies de pensament crític i presa de decisions. Els
materials mes adequats són els projectes individualitzats i diaris per a
l’autoavaluació. L’estratègia didàctica més adequada és la autoinstrucció
programada. Per a aquesta intel·ligència és convenient disposar el context de
l’aula de manera que els nois i les noies puguin treballar independentment,
desenvolupar els seus treballs al seu propi ritme i trobar temps i un lloc per
a poder utilitzar la seva individualitat (Armstrong, 1994)